Per què el 8 de març per a fer aquesta exposició?
Perquè avui és el dia de la dona treballadora. No anem bé si encara necessitem un dia per a fer valdre els drets de les dones, això vol dir que encara que hem avançat queda molta feina a fer, més en el moment actual on es volen retallar drets ja adquirits i en moments de crisi on la dona és la primera en patir-la. Les dones tenen drets per conquerir i obligacions per compartir.
Diferències i greuges comparatius que es donen al segle XXI a l'estat espanyol.
. Les dones guanyen fent la mateixa feina una mitjana d'entre un 20 i un 30 per cent menys de salari que un home i són les primeres en perdre el seu treball a favor de l'home.
. La dona al món empresarial, en l'ocupació dels càrrecs de responsabilitat continua sent un número molt petit, no està en el centre de poder i de decisions.
. Las tasques domèstiques, la cura dels nens i dels malalts i la gent gran de la família encara recau sobre les dones en la majoria dels casos.
. Hi ha dones que pateixen a les seves feines assetjament sexual, que són acomiadades per embaràs o per contreure matrimoni.
. Les dones pateixen maltractament, violacions i són assassinades per les seves parelles.
. Les malalties de dones són menys investigades i moltes vegades són considerades fruit de l'ansietat o l'estrès com ha estat el cas de la fibromiàlgia.
. La dona no pot decidir sobre el seu cos i a més de ser bona mare, bona professional, bona companya se li exigeix que estigui sempre maca i jove.
Per això avui és un dia per a continuar exigint que homes i dones tinguin la igualtat plena i això és una feina de tots i totes, de vosaltres els joves per a construir una societat més justa i millor.
La lluita pel vot de la dona
Hem dividit l'espai entre nois i noies per a que visualitzeu com era la societat a principis del segle XX, i per suposat també abans. Els homes tenien tots els drets i les dones cap, només obligacions.
La lluita pel dret a vot de les dones comença a mitjans del segle XIX, però és a final del XIX principis del XX quan es defineix amb claredat. Podem parlar de dues lluites pel vot, el de les sufragistes, i el de les dones vinculades al sindicalisme i el socialisme.
. Les sufragistes demanaven el vot femení en igualtat de condicions que els homes. Eren dones de la burgesia, dones de classe mitja-alta, alta, que volien defensar el seu estatus de classe benestant. Eren més nombroses a Gran Bretanya i EEUU.
. Les dones feministes defensaven el dret a vot de les dones en una societat on el poder era masculí per a lluitar contra la desigualtat i la violència contra les dones. Era un grup que lluitava pels drets, en plural, de les dones i era un moviment lligat a les lluites obreres. En EEUU i a Europa sobretot a Alemanya i Rússia amb dones com Clara Zetkin, Rosa Luxemburgo o Alexandra Kollontai, era on eren més actives.
Friedrich Engels va escriure en el seu llibre "L'origen de la Família, la Propietat i l'Estat, publicat el 1884: “Les més explotades són les mares del nostre poble. Elles estan de mans i peus amarrades per la dependència econòmica. Són forçades a vendre's al mercat dels matrimonis, com les seves germanes prostitutes al mercat públic.” Ni tan sols les dones podíen escollir el seu company, el matrimoni era un contracte mercantil o de conveniència.
En 1911, per primera vegada, en Alemanya, Clara Zetkin i les dones socialistes marquen la data del dia 8 com dia de la dona treballadora. El 1977 l'ONU va declarar aquest dia com "dia pels drets de la dona i la pau" però es celebra com un dia de reivindicació de les conquestes de les dones treballadores, o sigui, totes les dones.
El dret al vot femení va anar arribant als diferents països, Nova Zelanda va ser el primer al 1893, el 1920 les dones dels Estats Units van poder votar però només les blanques les dones negres no ho van poder fer fins el 1965, a Suïssa fins el 1971 no es va fer efectiu i en Kuwait el 2005. I a Espanya? el 1931 amb l'arribada de la Segona República i amb una figura clau: Clara Campoamor. (Taula vot femení per país i any.)
Després parlarem de Clara. Primer farem un retrat de l’Espanya d'abans de l’arribada de la República.
És un estat bàsicament rural, més del 65 per cent de la població activa (dades només d'homes) es dedica a l'agricultura i la pesca. La majoria de les famílies són camperoles i en aquestes les dones s'ocupaven bàsicament de les tasques domèstiques, però s'ha de tenir en compte que feines com cosir o rentar roba per gent de fora estaven incloses en aquestes tasques de la llar, així com el cultiu d'horts propis o la cura dels animals de granja.
Les dones eren percentualment en comparació amb els homes majoritàriament analfabetes o amb pocs anys d'escolarització, l'educació estava reservada pels nois, en les famílies que s'ho podien permetre, que en el cas d'estudis superiors eren minoria. Als anys 1920 el 60% de les dones no estaven escolaritzades. A l'àmbit rural el percentatge creix.
Les dones per manca de mètodes anticonceptius, prohibits per l'Església, tenien molts fills i era habitual la mort del nadó al part i inclús la mort de la mare. La mortaldat infantil en famílies sense recursos, per malnutrició i malaltia, eren altes.
La població activa femenina (treballs remunerats fora de casa) era inferior al 15%, un tant per cent elevat de dones solteres o vídues, ja que aquestes últimes no tenien dret a pensió més que en cas de mort del seu marit en accident laboral. Les dones casades necessitaven el permís del marit per poder treballar, no podien disposar del seu salari i encara que el seu home no estigués amb elles podien cobrar el seu sou. Les dones que treballaven al servei domèstic no tenien drets, les que treballaven a les fàbriques gairebé cap. Les que treballaven al camp en cas de males collites eren les primeres que no tenien dret a treballar. Les condicions de les dones a les feines sempre era més precària i estaven sotmeses a coacció sexual.
L'arribada de la República.
La dona no tenia cap protagonisme a la vida social i política, exceptuant casos anecdòtics. L'arribada de la República corregeix aquest fet, però hem de pensar que les lleis i ordenances queden escrites en paper però que una societat classista i masclista no es canvia en poc temps. Per això de tres dones diputades al 1931: Margarita Nelken, Victoria Kent i Clara Campoamor es va passar només a cinc el 1936: Margarita Nelken, Victoria Kent, Julia Álvarez, Matilde de la Torre i Dolores Ibárruri, totes dones d’esquerres.
El vot de la dona. 1931.
Hi va haver dones en contra i dones a favor. La diputada Victoria Kent es va oposar perquè pensava que encara la dona no estava preparada ja que estava sotmesa al seu home o al seu pare o a l’Església i que votaria sense criteri, i a opcions més conservadores.
Victòria Kent va estudiar dret com alumna no oficial i el 1925 exerceix com advocada, va ser la primera dona al món en intervenir en un consell de guerra, guanyant i aconseguint l’absolució del seu representat. Diputada amb la República el 1931 pel Partit Radical Socialista i el 1936, amb el triomf del Front Popular, per Izquierda Republicana.
Va ser Directora General de Prisiones, fins el 1934, fent retirar cadenes i grillets amb els que va fer una estàtua a Concepción Arenal, la primera dona feminista espanyola, advocada, dona del segle XIX que va haver de disfressar-se d’home per anar a la universitat i participar de les tertúlies polítiques (fins el 1910 no es va donar entrada a la dona a la universitat, una minoria insignificant). Victoria Kent va reformar les presons per a reinserir als presos a la societat, abans les presons eren només per a castigar. Va posar millor menjar, va tancar els pitjors centres penitenciaris, va donar permisos per raons familiars i va construir la presó de dones de Ventas, en Madrid, on no havien cel·les de castic, també va crear el Cuerpo Femenino de Prisiones, per a les presons de dones, abans en mans de les monges i després del cop d'estat amb el franquisme també. No imaginaria Kent que la seva presó modèlica acabaria sent un centre d'horror i terror franquista per a les milers de dones fidels a la República que en condicions infrahumanes i d'aglomeració van ser represaliades.
En la posició de defensa del vot de la dona estava la lluitadora Clara Campoamor a qui es deu el vot femení.
Dona brillant que va cursar els seus estudis quan ja tenia més de 30 anys. També advocada, Campoamor va ser escollida diputada pel Partit Radical que es definia com republicà, liberal, laic i democràtic. Va formar part de la comissió per a redactar la Constitució de 1931 i gràcies a la seva participació es va establir la no discriminació per motiu de sexe, el reconeixement dels fills fora del matrimoni, el divorci i el sufragi universal que es va debatre al Parlament i es va votar guanyant el vot femení, que va quedar recollit a l'article 36: «Els ciutadans d'un i un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis». 9 de desembre de 1931.
I us preguntareu com es que havia dones diputades en aquest primer govern de la Segona República? perquè es podien escollir però elles no podien votar, no ho van fer fins a les primeres eleccions republicanes del 1933.
Què va aportar la República a la dona?
Accés a càrrecs públics diversos: notaries i registres, cos diplomàtic, secretaries municipals, procuradors de Tribunals.... El dret a vot, el matrimoni civil i el divorci de mutu acord, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fill naturals).
En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes treballadores.
Un punt essencial de la República és l'estat laic, el paper de l'Església sobretot en educació on fins ara havien tingut el monopoli havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat, dóna una llibertat a la dona que abans estava més esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi.
La República ens va donar més fets històrics com el nomenament d'una ministra, de sanitat, l’anarquista Federica Montseny, la primera dona ministra de l’Europa Occidental, que va impulsar projectes molt progressistes a favor de la dona. Va crear llars infantils, les cases de solidaritat, cases per a prostitutes per ajudar-les a deixar aquesta feina i l'aprovació d'una llei per a la interrupció de l'embaràs.
A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius, va despenalitzar i va legalitzar l'avortament, va abolir la prostitució reglamentada i va prohibir contractar dones per treballs perillosos. El Doctor Félix Martí Ibáñez, Director General de la Conselleria de Sanitat va dir: "Ja no assistirem més a l'espectacle de mares mortes a causa d'una fallida maniobra abortiva, d'infanticidis dimanants de l'odi al nen que va néixer sense ser desitjat, de dones amb el seu rumb vital torçat per un fill que és un estigma o una reminiscència d'alguna cosa que es desitjaria oblidar, de nens arribats a llars sense pa i a pares sense amor".
També hem de parlar de Mujeres Libres una organització llibertària que va fundar la revista que portava el seu nom. El Maig de 1936 eren 500 afiliades, però el 1938 eren ja 30.000. Aquestes dones anarquistes van treballar pels drets de les dones, volien la seva revolució dins de la revolució, de vegades en contra dels seus companys que no ho compartien. Els seus objectius eren donar les eines, educació i formació tècnica i professional, a la dona perquè aquesta pogués incorporar-se a la producció amb major qualificació i retribució, creant per a això guarderies, menjadors... que facilitaven la incorporació de la dona al món del treball. Llibre sencer Aproximació a Mujeres Libres pdf
Les dones durant la República, del 1931 al 1939, van poder accedir a llocs que li estaven vedats. Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part activa de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. La dona va formar part de les milícies, va agafar el fusell en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit colpista, més tard amb la formació de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos als homes que estaven en el front en els seus llocs de treball.
Dones alcaldesses
La primera dona alcaldessa de tot l'estat espanyol va ser l'aragonesa María Domínguez Remón, feminista i socialista.
Va ser escollida el 1932 per a ocupar el càrrec a l'ajuntament del poble de Gallur, Saragossa. Una dona del poble que va lluitar molt per la seva llibertat, casada en un matrimoni concertat va patir maltractaments i va fugir de casa a la ciutat de Barcelona on va créixer personalment i intel·lectualment, dona de gran vàlua va trobar en el socialisme el seu ideari i va fer de l'educació una eina per les seves fites. La seva independència no va ser perdonada i després del cop d'estat feixista va ser buscada, trobada al seu poble natal i afusellada.
Dones alcaldesses
La primera dona alcaldessa de tot l'estat espanyol va ser l'aragonesa María Domínguez Remón, feminista i socialista.
Va ser escollida el 1932 per a ocupar el càrrec a l'ajuntament del poble de Gallur, Saragossa. Una dona del poble que va lluitar molt per la seva llibertat, casada en un matrimoni concertat va patir maltractaments i va fugir de casa a la ciutat de Barcelona on va créixer personalment i intel·lectualment, dona de gran vàlua va trobar en el socialisme el seu ideari i va fer de l'educació una eina per les seves fites. La seva independència no va ser perdonada i després del cop d'estat feixista va ser buscada, trobada al seu poble natal i afusellada.
María va néixer a un poble de la província de Córdoba, Belmez, el 6 de febrer de 1905. Era filla de cordovès i de gallega. Belmez era en aquells temps una vila minera pròspera i el pare, enginyer de vies i obres, treballava al ferrocarril, així doncs era normal que la família canviés de lloc de residència. D’aquesta manera trobem una María vivint a la ciutat de Vigo; és allà on sorgeix la seva afició per la poesia – va escriure poemes i fins i tot van arribar a ser publicats a la premsa comarcal -, i també allà anava a les reunions culturals que es feien a la ciutat als anys vint. La seva gran admiració per la figura de Manuel Azaña va despertar la seva vocació política i les idees republicanes van germinar al seu cap, una persona moderada i una mica conservadora però amb la ferma creença que mancava justícia social, treball, pa i educació per al poble. No era una revolucionària, només volia millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans. Va pensar que per canviar les coses era necessari participar de la vida política i ho va fer afiliant-se a Izquierda Republicana. En aquell temps María tenia 29 anys, estava casada amb un mestre d’escola que tenia la seva plaça a A Cañiza, i tenia 4 fills. La seva forta personalitat i el seu esperit inquiet la van convertir en una dona atípica a aquells anys, no per voler ser bandera de res, tan sols per fer el seu camí independentment del seu paper d’esposa, mare i mestressa de casa. Cosa difícil a la societat rural gallega dels anys 30.
Van arribar les eleccions municipals del 16 de febrer de 1936, María es va presentar pel seu partit, però ella no sabia que el triomf del Front Popular canviaria la seva vida radicalment. El 14 de març té lloc un ple a l’Ajuntament de A Cañiza en el qual es fa una votació secreta per escollir l’alcalde, el resultat va crear un fet històric a Galicia; María, militant de IR, es converteix en alcaldessa. No va ser-ho pas, com van dir alguns masclistes, perquè el seu home era mestre i tenia influències, sinó per la seva pròpia vàlua. El seu mandat no va ser fàcil, tenia por que els seus companys de consistori aprofitant algun dels seus viatges a Pontevedra per visitar el Governador conspiressin contra seva, tal com recull l’acta del dia 5 de juliol: “la Sra. presidenta hace constar que el voto de gracias que en la sesión anterior dieron los Sres. concejales asistentes al Sr. presidente por lo bien que llevo y dirigió la sesión encierra una censura para ella” . L’alcaldessa era recta, responsable, honrada i treballadora, sabia que la seva posició política i la seva condició de dona la feien estar al punt de mira. El 7 de juny, María va autoritzar la processó del Crist de l’ Agonía contra l’opinió dels socialistes, un altre punt de fricció a la política municipal.
El dia 20 l’alcaldessa rep un telegrama del Governador de Pontevedra demanant-li que prengui les mesures necessàries per a la defensa de la República, i al migdia, una trucada demanant-li que requisés totes les armes i que enviés gent a Pontevedra. Part del comitè del Front Popular declara la vaga general que acabarà a les 9 hores del dia següent per ordre de l’alcaldessa. La tarda del dia 20, surt una delegació del Front Popular cap a Pontevedra, però no passaran de Ponteareas, on els informaran que la capital està presa per l’exèrcit. La delegació torna A Cañiza en pondre’s el sol donant l’ordre a la alcaldessa de requisar les ràdios del poble. María respon que no són hores, però el president del partit socialista, cap de la delegació, va fer valer la seva decisió argumentant que necessitaven estar informats. L’alcaldessa és a l’Ajuntament organitzant la requisa d’armes i armant a alguns homes “para defender el ayuntamiento de cualquier ataque contrario al régimen constítuido”.
A les 10 del matí del dia 21 de juliol, les forces de la Compañía de Asalto de Pontevedra entren a A Cañiza prenent l’Ajuntament sense trobar-hi cap resistència. María és detinguda i portada a la presó de Ribadavia, Ourense, en aquest instant se n’adona del perill que corre la seva vida, quan, segons relata la seva filla, paren en arribar a Melón i escolta com un guàrdia li diu a un altre “¿imos mexar por eles”?, era com dir fem el que volem amb ells. Fins ara María tan sols pensava en fer arqueig de caixa per deixar-ho tot en ordre als qui vinguessin a prendre l’Ajuntament. El seu concepte de l’ètica i honradesa professional estaven per sobre de les circumstàncies. Va tenir l’oportunitat de passar a Portugal, però no va voler perquè pensava que no li passaria res, ja que ella no havia fet més que el que li demanava el seu càrrec.
María és a la presó del carrer Príncipe, a Vigo, allà passa els dies amb gran nerviosisme, amb la sentència de mort com una espasa de Dàmocles sobre el seu cap. Allà coneix Purita, de 18 anys, filla de l’últim alcalde vigués, afusellat més tard, a Purita no la va oblidar mai. María tenia una úlcera d’estómac i els seus familiars li portaven llet cada dia, les funcionàries la cridaven en veu alta “¡la alcaldesa!”, cada vegada que aquesta sentia aquestes paraules se li posava el cor a la gola i pensava que la cridaven per donar-li “el paseo”; fins que no va poder més i li va dir a la seva família que preferia tenir mal d’estómac a morir d’un infart, i que no li portessin més llet. La germana petita de Purita, Josefina, feia de correu per les preses, la nena tenia unes trenes molt llargues, on amagaven notes que entraven i sortien de la presó. Ningú sospitava d’una nena tan petita per això la deixaven passar. Les comunicacions eren a través de dues reixes amb un passadís enmig, les visites es veien obligades a cridar per poder parlar amb els presos i menys es podien tocar. Josefina recorda a una de les funcionàries que, amb un odi enverinat, insultava molt greument les preses. Moltes estaven allà per ser dona de, filla de, germana de o mare de, poques com María per tenir una responsabilitat política.
La família de María es va mobilitzar per aconseguir la seva llibertat, van trucar totes les portes buscant recomanacions. El 10 d’octubre es va celebrar el Consell de Guerra contra María Gómez González i 21 companys més. María és condemnada a pena de mort pel delicte de “Rebelión Militar”, aquesta sentència va comptar amb el vot negatiu del president del Consell per no trobar gravetat en els fets demostrats, i va recomanar cadena perpètua. El dia 11 d’octubre, María al·lega estar embarassada per guanyar temps. Va ser reconeguda per un alférez metge que va dictaminar que era possible que estigués embarassada de 2 mesos, aquest dictamen va salvar la vida de l’alcaldessa. El dia 30 d’octubre, arriba des de A Coruña l’ordre de fer un altre reconeixement a María, que és contestat el dia 2 de desembre des de Vigo fent-hi constar que no apareixen signes clínics d’embaràs. El dia 31 d’octubre, a les 16 hores, al castell del Castro, a Vigo, van ser executats el seus companys de A Cañiza: Tirso, Jesús, Justo i Antonio, socialistes, culpables de ser lleials a la República, a la legalitat.
El 2 de novembre, María escriu al “Generalísimo” demanant clemència: “... y que perdoneis la vida de esta desgraciada mujer, dando un poco de luz y alegría a sus pobres hijitos que con ella de hinojos, os lo suplican” no vol morir i deixar orfes als seus fills encara petits. Ells són el més important per a María, la seva força. El 13 de desembre, arriba des de A Coruña la commutació de la pena de mort per la de reclusió perpètua. Les influències de la seva família li van fer servei a María.
Més tard és traslladada a Saturrarán, al poble de Mutriku a Gipuzkoa. Es tracta d’un conjunt d’edificis que són a la vora del mar rodejat de muntanyes, abans seminari, ara presó de dones sota la vigilància de les monges mercedàries. És un lloc molt bonic on moltes dones van viure l’horror de la fam, la malaltia i la mort. María era una privilegiada, tant com les preses del PNV, que rebien tot allò que necessitaven de les seves famílies. Ella era filla d’una família petit burgesa i rebia el necessari per no passar gana. Això no la lliurarà de veure morir a moltes persones malaltes per falta d’aliments i d’higiene, sobretot les dones de més de 70 anys i els nens petits que estaven amb les seves mares. La mortaldat infantil va arribar a un extrem que hi havia preses que deixaven els seus fills a famílies de Mutriku i Ondarroa perquè els cuidessin, alguns d’aquest nens van ser adoptats per aquestes persones. A aquesta presó també van ser la corunyesa, de Curtis, Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòries Testimonios de la Guerra Civil; la santiaguesa Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el seu llibre ¡Abajo las dictaduras!; Rosario Dinamitera, a qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández “¡Bien conoció el enemigo la mano de esta doncella, que hoy no es mano porque de ella, que ni un sólo dedo agita, se prendó la dinamita y la convirtió en estrella”, també hi va ser.
A Saturrarán havia milers de dones a diferents pavellons i les monges no permetien que parlessin entre elles. Les monges no tenien precisament gaire caritat cristiana; a la directora de la congregació a Saturrarán li deien la “pantera blanca”.
María va trobar allà la seva millor amiga, Urania, filla del gran pensador anarquista gallec Ricardo Mella, professora de solfeig, vídua a la força, el seu marit va ser afusellat. Urania no va tenir més remei que deixar els seus fills a les seves cunyades falangistes i aquestes li van robar l’amor dels seus nens, van ficar a les seves ments l’odi per la mare roja. Les circumstàncies van fer d’Urania una persona melancòlica i vulnerable, que Maria va haver d’ajudar a resistir.
Va arribar un moment que les presons franquistes estaven tan plenes que van crear la figura de la redempció de penes pel treball. El règim utilitzava aquestes activitats per fer propaganda del seu sistema penal, que Franco definia com “justo, católico y humano”. María per a redimir penes va passar a dirigir el grup de teatre de la presó, van fer representacions per a les preses i també per als visitants, la majoria de falange. Aquests també compraven les manualitats que feien les preses a un preu molt baix i amb aquests diners les condemnades compraven a l’economat del penal. De vegades fins i tot les coses que enviaven les famílies i que no arribaven al seu destinatari, o els aliments que corresponien a la seva dieta i que les monges els venien. La fam va ser tan dura que, conta la gironina Carme Riera, van passar un parell de setmanes prenen tan sols un líquid marró que deien cafè. Carme va haver de viure la mort de la seva única filla d’un any, l’únic tangible que li quedava del seu marit, de la CNT com ella, afusellat, i va haver de suportar com les monges li deien contentes ¡un angelito que va a adorar a Dios!. Va ser terrible, molt més que quan li van donar aquella pallissa de mort a la presó de Les Corts i que per poc més ja perd la seva filla abans de néixer.
Quan al juliol de 1943, María rep la seva llibertat, després d’haver estat commutada la perpètua per una condemna de 12 anys i 1 dia, acaba una part del seu sofriment i començarà la incertesa de com serà la seva nova vida. Es va instal.lar a la ciutat de Lugo, on pren la determinació de treure endavant als seus fills tota sola, sense el seu marit. Urania va tornar a Vigo, on es trobarà amb una situació familiar insostenible, amb el menyspreu de la seva família política i amb el dels seus fills. Decideix marxar cap a Lugo a casa de María. Els inicis van ser molt durs, feien faixes i d’aquesta manera mantenien la casa. La filla de María recorda que la seva mare mai no va parlar de totes les experiències dolentes que va viure, va ensenyar als seus fills a créixer sense rancúnia i sense odi, i diu també que la presó no va aconseguir robar a María la seva força per lluitar per la vida, el seu sentit d’humor i la seva capacitat de superació. Va passar uns temps molt difícil i allò la va motivar per preparar unes oposicions per a infermera, després d’aconseguir cancel·lar els seus antecedents penals, va aprovar. No va poder ser metgessa, vocació que se li va despertar a la presó, però va exercir d’infermera de vacunacions fins a la seva jubilació, el 1977. Mai no va abandonar la seva afició per la literatura i va participar en una sèrie de programes de ràdio com a guionista, escrivint sota el pseudònim de Maruja de Córdoba. María va morir a Lugo el 23 de febrer de 1986, als 81 anys d’edat, amb les seves idees republicanes i en democràcia. Article sencer.
"Prohibido Recordar" un documental sobre la presó de dones de Saturrarán
El franquisme la pèrdua de tots els drets de les dones.
Amb el franquisme la dona torna a l'àmbit domèstic. La funció de la dona era tenir molts fills per educar-los en el catolicisme i ser el descans i refugi del seu espós. La dona torna a la submissió d'una societat totalment patriarcal per llei. Lligar la dona a les feines de la casa és una manera de alienació i acceptació del poder de qui la relega a aquestes tasques. Fer un treball repetitiu que queda desfet poc després de realitzar-ho en un espai molt determinat, sense gratificació ni remuneració de cap tipus mina l'autoestima i s'acaba acceptant que l'home és superior i es qui deu manar.
Es va suprimir l’escola mixta, el treball nocturn de dones, molt poques treballaven en tallers i fàbriques i majoritàriament dones solteres, era molt costós accedir a professions liberals: metges, advocats, i no es podia accedir a càrrecs de la funció pública, registradors, jutges, ambaixadors…. en els casos en que les dones podien treballar, la majoria en el servei domèstic, a més de necessitar l’autorització de l’home aquest podia cobrar el salari de la dona. Moltes dones que treballaven per donar de menjar els seus fills i veien com els seus homes es gastaven el seu sou en el bar.
Es va prohibir el matrimoni civil i el divorci, es va penalitzar l’avortament i l’adulteri femení. La majoria d’edat es va posar als 25 anys i la dona sortia de la casa paterna per casar-se o anar al convent. El matrimoni era per l’Església i l’educació era religiosa.
La dona no podia sol·licitar un passaport, ni sortir del país, no podia obrir un compte al banc, ni comprar una vivenda, ni administrar el seu patrimoni sense l’autorització del marit.
Hi havia lleis molt humiliants com la que permetia a un violador si era perdonat per la víctima o es casava amb ella quedar lliure. I lleis terribles com les que emparaven l'uxoricidi, causa d'honor, que havia estat anul·lat per la legislació republicana. Uxoricidi en la llei franquista: L’home en defensa del seu honor pot matar o lesionar a l’esposa sorpresa en adulteri o a la filla menor de 23 anys, si viu a casa del pare. Això es va mantenir fins el 1961. L’home podia violar i maltractar la dona dins del matrimoni la llei considerava que aquests fets pertenyien a l'àmbit doméstic i l’Església sempre deia a la víctima: resignació i obediència marital.
El 1934 Pilar Primo de Rivera va crear la Sección Femenina de Falange. Aquesta tenia com objectiu formar bones patriotes, bones catòliques i bones esposes, el paper fonamental de la dona era obeir en tot l'home. El 1937 neix el Servicio Social de la Mujer era la versió femenina del Servei Militar, però no ensenyaven a disparar i fer maniobres, ensenyaven a cosir i a cuinar.
Alguns consells de la Sección Femenina:
«Todos los días debíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas»
Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho.
Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato preferido. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero (...) En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad.
Si pensem que l'educació primària era la fi dels estudis per a la majoria de dones, on aprenien bàsicament a fer les tasques de la llar i la cura de les criatures, que aquesta educació estava en mans de l'Església que considerava la cultura en la dona com poc femení o de dones poc decents, era fàcil que en un ambient de repressió i en una cultura del sacrifici femení les dones acabessin acceptant el seu paper d'esposa, mare i filla sense cap més identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada